Hi havia una vegada una dona molt amable i generosa que es deia Rosa. Ella era la castanyera del poble i cada dia sortia al carrer amb el seu carro ple de castanyes i moniatos per vendre’ls als veïns i veïnes. La Rosa tenia un somriure per a tothom i sempre regalava alguna castanya als nens i nenes que passaven pel seu costat.
Un dia, quan la Rosa estava al seu lloc, va arribar un nen molt malcriat i arrogant que es deia Bruno. Ell era el fill del senyor alcalde i es pensava que podia fer el que volia sense respectar a ningú. El Bruno va anar directament al carro de la Rosa i va agafar un munt de castanyes sense demanar permís. La Rosa li va dir amb veu dolça:
- Bon dia, Bruno. Veig que t’agraden les meves castanyes. Però hauries de pagar-les o almenys demanar-les educadament.
El Bruno es va girar cap a la Rosa i li va contestar amb to menyspreu:
- Calla, vella. Jo no pago res a ningú. Jo sóc el fill de l’alcalde i faig el que em dona la gana. Les teves castanyes són meves i si no t’agrada, et pots anar a pastar fang.
La Rosa es va quedar molt trista i ofesa per les paraules del Bruno. Ella no volia barallar-se amb ell, però tampoc li semblava just que li robés les seves castanyes. Així que va pensar en una manera d’ensenyar-li una lliçó al nen malcriat.
La Rosa va agafar una castanya molt grossa i bonica i li va dir al Bruno:
- Mira, Bruno. Aquesta és la millor castanya de totes. És tan bona que et farà oblidar totes les altres. Et la regalo jo, perquè sé que ets un bon nen en el fons.
El Bruno va mirar la castanya amb ulls golafres i la va agafar sense pensar-ho dues vegades. Li va semblar estrany que la Rosa li fes un regal, però no li va importar. Només pensava en menjar-se la castanya i gaudir del seu sabor.
El Bruno es va allunyar del carro de la Rosa i es va posar a pelar la castanya amb les seves ungles. Però quan va treure la pell, es va adonar que la castanya no era una castanya normal, sinó una castanya màgica! La castanya tenia uns ulls, una boca i un nas, i es va posar a parlar amb el Bruno:
- Hola, Bruno. Saps qui sóc? Sóc la castanya màgica que et farà oblidar totes les altres. Però no perquè sigui bona, sinó perquè et farà passar un mal tràngol.
El Bruno es va espantar molt en sentir la veu de la castanya. Va intentar llençar-la lluny, però la castanya es va enganxar a la seva mà com si fos una ventosa. El Bruno va començar a cridar:
- Au, au! Deixa’m en pau! Què ets tu? Què vols de mi?
La castanya li va respondre:
- Sóc el teu càstig, Bruno. Vull que aprenguis a ser més educat i respectuós amb els altres. Fins que no demanis perdó a la castanyera per haver-li robat les seves castanyes, no em desenganxaré de tu.
El Bruno no podia creure el que sentia. Estava atrapat amb una castanya parlant que li feia mal a la mà. Va intentar treure-se-la de sobre amb totes les seves forces, però no hi havia manera. La castanya era més forta que ell.
El Bruno va córrer cap al seu pare, l’alcalde, per demanar-li ajuda. Però quan el seu pare el va veure amb la castanya a la mà, es va posar molt enfadat i li va dir:
- Bruno, què fas amb aquesta castanya? No saps que avui és el dia de pagar els impostos i que hem de donar una bona imatge davant dels ciutadans? Com t’atreveixes a fer el ridícul amb aquesta castanya? Ves a la teva habitació i no surtis fins que no et digui jo!
El Bruno va intentar explicar-li al seu pare que la castanya era màgica i que li parlava, però el seu pare no el va escoltar. El va agafar pel braç i el va portar a casa seva. El va tancar a la seva habitació i li va treure les claus.
El Bruno es va quedar sol amb la castanya, que no parava de repetir-li:
- Demana perdó a la castanyera, demana perdó a la castanyera…
El Bruno es va sentir molt sol i desgraciat. Es va adonar que havia fet mal a la castanyera i que havia estat molt mal educat amb ella. Es va penedir del seu comportament i va desitjar poder tornar enrere i canviar les coses.
El Bruno va plorar amargament i va dir:
- Ho sento, ho sento molt. Vull demanar perdó a la castanyera. Vull ser un bon nen.
En aquell moment, la castanya es va callar i es va desenganxar de la seva mà. El Bruno es va quedar sorprès i al·lucinat. Va mirar la castanya i li va dir:
- Què ha passat? Ja no em parles?
La castanya li va respondre:
- Has passat la prova, Bruno. Has demostrat que tens un bon cor i que saps reconèixer els teus errors. Ara ja pots anar a demanar perdó a la castanyera de veritat.
El Bruno es va alegrar molt i va abraçar la castanya. Li va donar les gràcies per haver-li ensenyat una lliçó i li va preguntar:
- I ara què faràs tu? On aniràs?
La castanya li va dir:
- Jo me’n tornaré al meu lloc, al carro de la castanyera. Ella em necessita per vendre les seves castanyes. Però no t’oblidis de mi, Bruno. Recorda sempre el que t’he ensenyat.
El Bruno li va prometre que no l’oblidaria mai i que seria un bon nen a partir d’ara. Va sortir de la seva habitació i va anar a buscar la castanyera. La va trobar al seu carro i li va demanar perdó amb sinceritat. La castanyera el va perdonar i el va abraçar. Li va regalar una altra castanya, però aquesta vegada una normal, sense màgia.
El Bruno es va menjar la castanya amb gust i es va sentir molt feliç. Va fer-se amic de la castanyera i dels altres nens i nenes del poble. Va aprendre a ser més educat i respectuós amb tothom. I cada vegada que veia una castanya, recordava la seva aventura amb la castanya màgica i somreia.
I castanya menjada, aquest conte s’acaba.