El corb i la geneta

Una vegada, un corb que volava pels camps va veure que un pastor duia un formatge al sarró, i s’hi va anar acostant, acostant, per tal de prendre-li tot. A l’hora de berenar, el pastor va treure el formatge i, mentre anava a cercar una mica de llet per beure, el va deixar damunt una pedra ben confiat. En tres i no res, el corb va baixar volant, va agafar el menjar amb el bec, i s’enfilà a la branca d’un arbre. Ja es llepava els dits només de pensar en el bon àpat que anava a fer. Però heus aquí que una geneta, astuta com totes les de la seva raça, va sentir la flaire que feia aquell formatge, i s’acostà a la soca de l’arbre on hi havia l’ocellot. Com que les genetes no es poden enfilar als arbres, i aquesta volia menjar-se el formatge fos com fos, se’n pensà una de bona. De la soca de l’arbre estant, li va dir: _ Bon dia, formós ocell del cel! Mira que n’ets de guapo, amic corb! No crec que en tot aquest bosc, ni en tots els boscos del món hi pugui haver una altra au tan preciosa i amb unes plomes tan suaus com les teves! El corb ja començava a inflar-se, mentre la geneta no parava d’afalagar-la: – Formós corb, gairebé juraria que la teva veu és també meravellosa. No he tingut mai la sort de sentir els cants dolços que surten de la boca d’un corb; però encara no he perdut l’esperança de sentir-los qualcun dia. Amb això el corb ja no es va poder aguantar més. Ben enorgullit per tantes lloances, va obrir el bec per cantar, i demostrar així a la geneta la bellesa de la seva veu. Però el formatge que duia al bec li va caure a terra. Va anar a parar just a les potes de l’astuta geneta, la qual el va agafar tot d’una, i va dir: _ Moltes gràcies, senyor corb. Ja tinc l’única cosa que volia. Ets tan orgullós que t’has cregut tot el que et deia. A veure si n’aprens la lliçó per a una altra vegada. La geneta se’n va anar, i va deixar l’ocell amb un pam de nas, avergonyit de la seva molta vanitat.