El príncep feliç

Una nit una petita oreneta volava sobre una ciutat on es trobava una bella estàtua. Quan la veure, es va adonar que estava recoberta amb fines làmines d’or; els seus ulls eren dos safirs i un gran robí era al pom de la seva espasa. L’estàtua del príncep fou construïda després de la seva mort, quan ell no coneixia la tristor -vivia en un palau on tothom estava content i feliç sempre. La cort el coneixia com a Príncep Feliç, i quan morí els consellers del poble decidiren construir l’estàtua, prou alta perquè el pogués contemplar tota la ciutat. L’oreneta va decidir dormir sota l’estàtua, però quan estava a punt de quedar-se dormida, li va caure a sobre una gota d’aigua. Quan va alçar la vista, va veure el Príncep Feliç que plorava per la misèria que hi havia a la seva ciutat. Per això va demanar a l’oreneta que fos el seu missatger. A través d’una petita finestra el Príncep Feliç va veure una modista molt pobra, i també va poder veure el seu fill malalt. Com que no tenien res per menjar, va dir a l’oreneta que els dugués el robí de la seva espasa. La nit següent el Príncep Feliç va veure un home en unes golfes molt fredes intentant acabar una obra de teatre, però tenia massa fred per escriure. Per això, el Príncep Feliç va dir a l’oreneta que li tragués un ull (que era un safir) i li dónes a aquell home, perquè així pogués comprar fusta per fer-se un foc. El pròxim dia, va veure una noia a qui li havien caigut els llumins a l’aigua, i el seu pare li pegaria molt si no tornava amb els diners de vendre’ls. Va convèncer l’oreneta perquè li portés l’altre safir, tornant-se així cec. A causa de la seva ceguesa, l’oreneta li havia d’anar explicant a qui més veia miserable. L’oreneta li va explicar que hi havia dos nens plorant de fam, per tant el Príncep Feliç va decidir portar-los totes les làmines d’or amb les quals estava recobert. L’oreneta es va quedar amb el Príncep Feliç per ajudar-lo, tot i que feia un fred hivernal. Però una nit, sabent que potser moriria de fred, li va fer un petó als llavis abans de dormir. Just en aquell moment, a l’interior de l’estàtua s’hi va sentir un soroll metàl·lic: el cor de plom que s’havia trencat. El matí següent, l’alcalde de la ciutat va veure l’estàtua, tota nua de les seves joies, i va decidir que ja no era d’utilitat, i que per tant s’havia de fondre. L’estàtua es va fondre per tornar-ne a utlitzar el plom. Això no obstant, el cor de plom va ser incapaç de fondre’s, i es va llençar a les escombraries juntament amb l’oreneta. Però una fada va rescatar el bondadós cor del príncep i a la petita oreneta i els va dur a la reina del país de les fades, on van viure per sempre més. I conte contat, ja s’ha acabat.

✍️ Oscar Wilde